Currículum Vitae de Verónica Fumanal

37 comentarios

1. A mi me enamora una mujer inteligente y brillante más que a un tonto un lápiz. Aparte es una comunicadora creíble.

2. Me encanta escucharla, y si, puede tener su tendencia, pero quien no. A pesar de todo eso es agradable oir sus comentarios por su claridad y sentido común.

3. Qué sarta de tonterías dices Ángela Villar en tan corto espacio de escritura.

4. Para Verónica Fumaral.

   He sabut de tu, en veure’t al mati de TELE-5. Comentant sobre política.

   Passar-ho bé.

   T’envio aquests texts. Per si t’interessen.

   Escrit enviat a Omella, Cardenal de Barcelona.

   Aquests embolics mundans que tens. Amb la política. Amb el teva obediència cega al teu cap suprem. Us descriu realment qui sou. Sou idòlatres, pagans, supersticiosos. Us heu gastat milions i milions amb una Torre de Babel -vosaltres dieu catedral-. I seguiu gastant sense parar després de cent anys. Per exhibir-la, fer propaganda, impresionar a les persones mundanes com tu i els teus desgraciats seguidors.

   Si vingués Jesús, us trauria a tots -a tota la màfia que sou-. Portaria allà als pobres, als que no tenen res. ¿No veus que vius en pecat mortal molt greu, ser ric i ser indiferent, insensible al dolor dels que no tenen res, viuen en la misèria?

   Sé que et riuràs de tot això que et dic. I diràs: ‘Què persona més innocent. Es creu tot el que diem. Creu que ho anem a poder fer. Però no tenim l’amor necessari per poder viure com Jesús volia’.

   Amb tots els respectes per la teva llibertat. No creus que aquests espectacles al costat de les persones més corruptes i immorals -lladres-, no afavoreixen l’humanisme, la compassió, l’amor? Si em permets que et digui. El treball no hi és. Amb els espectacles, amb l’emoció, el sentimentalisme. Doncs, això és una pèrdua de temps. Nosaltres els que treballem per a tota la humanitat -no un grup, una raça, un país-. No podem perdre el temps amb l’exhibicionisme, amb els corruptes. Provocadors amb les seves maneres immorals de tot el desordre que hi ha. De la confusió, del sofriment, del dolor, de la fam, de racisme, de la pobresa, de la misèria.

   La propera generació encara serà més addicta als ordinadors i els mòbils -celulares-. Ja que cada vegada hi ha menys analfabets. Doncs totes les màquines són inventades, per accelerar els guanys personals, econòmiques. I això, no té fi.

   Et queixes: «Visc en un lloc on pagues un preu per dir i expressar el que penses».

   Vaja! ‘d’Aquest color tinc un vestit’. Això, és una obvietat per tot arreu. l’Establishment funciona així. Dit d’una altra manera: ‘El peix gran es menja al petit’. Quan tu et menges el peix petit. No passa res oi? Però, quan tu has d’assumir el paper de peix petit. Et queixes, brames, crides. No ho acceptes. És això la democràcia -on tots som iguals-?

   «Cervantes va estar a la guerra, i el seu llibre és un cant humanista i pacifista».

   Però, ell va anar a la guerra. Va fer la guerra.

   No és tan fàcil ser pacifista. Descartar la guerra. Hem de ser afortunats. Així i tot. Tots els éssers vivents fem la guerra. Per poder sobreviure. Encara que cada un, ho fa en un pla, una intensitat diferent.

   Què és la guerra? No és el desig de sobreviure, de menjar. De fer el que estem obligats a fer: reproduir-nos, defensar això mateix que necessitem per sobreviure.

   Per ser independent, lliure. Un ha de ser-ho. Una altra cosa és ser-ho políticament, territorialment. Doncs, sembla impossible. Perquè, les fronteres ens divideixen. Ja que cal defensar-les. I la defensa i l’atac, generen conflictes, desordre, violència, guerra.

   «La vida passa al marge de les opinions que insistim en donar».

   Però, nosaltres opinem, discutim, volem canviar la societat, el món. Saps per què? Perquè, estem confusos. No som feliços. Anem buscant el plaer. Sense adonar-nos, que només mirant la realitat, del que és la vida. Sense fugir d’ella, ni voler canviar-la, tots els problemes arriben a la seva fi.

   És perquè no comprenem el desig, que és temps per arribar a ser, aconseguir. Que és mirar el passat. Que es vol repetir. Perquè em trobo segur, feliç, amb el plaer de aconseguir-ho.

   «La poesia és el secret inesgotable de la realitat».

   La poesia és una al·lucinació, un somni despert. On cadascú pot dir el que li dóna la gana: ‘Els arbres s’havien retret i aquietat per passar la nit’. ‘T’estimaré per sempre’. Quan tot això no pot ser. ¿Això és la realitat?

   ‘No puc estar bé si no estan bé els altres’.

   ¿Això és un desig o és una realitat? Doncs, si només estem bé. Els altres no ens deixaran viure.

   Tot està molt embolicat. Es diu tota mena de coses irreals o no. Nosaltres tot no ho podem saber. Pel que, sent com són vulnerables i incompetents com nosaltres, són les autoritats les que tenen el poder executiu. Els que saben, assessorades per metges, epidemiolegs, psicòlegs, socioeconòmics, científics, etc., els que han de dirigir les directrius perquè aquesta mortaldat, cessI quan més aviat millor,

   Les persones que diuen que tot és un invent. Que el confinament a la llar, no cal ni és necessari, ni adequat, perquè les persones no es reuneixin i s’encomanin el virus uns als altres. Ells no ho saben. I per descomptat potser, les autoritats tampoc saben del cert el que hi ha què fer.

   El que està clar, és que la pandèmia mata i ha matat moltes persones, a milers i milers de víctimes. El que està clar és que, els hospitals es van col·lapsar a Europa, Amèrica, etc. I que, a causa de la intervenció sanitària, hi ha la pandèmia a Europa controlada. I amb la tendència a la baixa.

   Els fanàtics, amb les seves paraules fàcils. Parlen de que tot és un invent. Aquesta opinió, pot ser que sigui per a ells veritable. Però, és una idea desgavellada, fora de lloc.

   Hem de veure, comprendre, des de la infància, que els desitjos poden ser infinits. És a dir, els desitjos són com el forat que volem cavar tot el profund que es pugui. No hi ha desitjos bons i dolents. Tot desig és generador de desordre, confusió, divisió interna. Divisió amb el que està passant.

   ‘El que et fa por, té poder sobre tu’.

   Ara cal comprendre la por. Que és el resultat de el temps psicològic, com a passat, present, futur. O sigui, del ‘jo’.

   La llibertat, és comprendre que no hi ha llibertat. Doncs, així sóc lliure,

   ‘El fet que les persones en les nacions riques estiguin morint tant com en les nacions més pobres és un senyal que també hi ha (algun tipus de) pobresa en les primeres, i que els pobres mengen aliments GM i glifosat, que estan destruint els nostres sistemes immunològics per igual’.

   «L’egoisme amb fronteres costa vides: no les salva».

   Totes les fronteres són inhumanes. Però, nosaltres les aprovem, els tolerem. Per salvaguardar la nostra manera de viure, l’establishment. Corrupte, immoral.

   ‘Cap espècie no ha accelerat la seva extinció tant com els humans’.

   Saps per què? Perquè, cap espècie, no té el mateix poder per destruir com destruïm nosaltres. Però, no tinguis cap dubte que, si fossin com nosaltres farien el mateix: destruir per sobreviure. Podem dir, que és el nostre destí. Doncs, sempre cada espècie està programada per a expandir-se si pot, li deixen les altres espècies.

   Per tant, és un problema mental, psicològic. Perquè, quan no podem gaudir del confort, del plaer, d’expandir-se, patim síndrome d’abstinència. Que ens fa tornar a l’expansió, la destrucció de la natura.

   Jugar amb la vida, sense respectar-la, és d’allò més perillós que hi ha.

   «Cal aprendre a no encaixar, amb elegància».

   Per aprendre alguna cosa, cal conèixer-ho. I per això, cal que ens coneguem. Si ens coneixem de veritat, coneixerem a la resta de la humanitat. I els comprendrem. I donarem amor, compassió.

   Sempre guanyar, és irreal. És un fracàs. Per comprendre que cal compartir, perquè no hi hagi un sol guanyador. Cal fer un canvi psicològic. Comprenent com opera el pensament, l’ego, el ‘jo’.

   ‘La naturalesa no és bona, és poderosa’.

   La naturalesa, no és bona ni poderosa. És com és, Implacable. Com una màquina, sense sentiments. Com si es visqués en el no res. On només hi ha observació absoluta, sense opció. És a dir, acció total sense compassió. Doncs, la compassió i l’amor, els vam inventar nosaltres els animals humans.

   Sento dir-te, que l’art és la corrupció de la realitat. Com pots copiar alguna cosa -un arbre, un núvol, un ocell- i dir que és art? Si això és mort. Es va morir quan el vas mirar i vas decidir copiar-lo i emmarcar, exposar, exhibir-ho, etc. Saps per què és corrupte? Perquè diuen que és bell, que és meravellós, que és més enlluernadora que la realitat, amb el seu blablablà.

   Podria ser art, si reconeguéssim que aquesta còpia mai serà com la realitat, sempre serà quelcom mort, del passat. I llavors, al no haver vanitat, negoci, al no donar-li importància. Seria com un castell de sorra, un dibuix espontani a la part blanca del full del diari, o a la riba de la mar. Llavors, és quan arriba la innocència de l’art.

   El bell, és sense desig. És l’acció, que no està controlat per l’ego, el ‘jo’.

   Quan hi ha un mal generalitzat, una pandèmia. Tots tenim part d’aquesta malaltia que és la pandèmia. El que passa, és que uns la desenvolupen i es moren. I altres, només tenen o inventen alguns símptomes, però d’aquí no passa.

   I això és el mateix que passa amb totes les malalties. Doncs, nosaltres tenim dins el cos, totes les malalties. La diferència està, en què uns les desenvolupen, i potser, els matin. El misteri, com sempre és: Qui es van a infectar, desenvolupar la malaltia, i morir-se -al marge de l’edat, d’altres malalties, etc.? -. I, per què. No ho sabem.

   «El que es tracta malament a si mateix no accepta que el tractin bé».

   Perquè, el que es tracta malament, és un sàdic. Els sàdics, són egoistes, vanitosos, hedonistes, megalòmans. Tot el que altera emocionalment. Doncs, tot el que fa li frustra, el disgusta. Se sent fracassat. Pel que, desitja que algú li maltracti. I així, ell també maltractarà.

   Els historiadors, són la veu del seu amo. En cas contrari, no triomfarien. Doncs, el poder, l’establishment, és tan poderós. Que margina, elimina als que diuen la veritat. La realitat, tal com és. I per dir la veritat, el poder, l’establishment, els tracta com proscrits. No és que ells, vulguin formar part del poder, de l’establishment. Només que les coses són així. El peix gran es menja al petit. I anar més enllà d’això, desfer-ho, és cosa de persones no convencionals. Sensibles, profundes. Encara que sembli imposible.

   ¿L’autoprotecció no és aïllament, ser misantrop? El primer avís que alguna cosa no va bé, és quan tenim por als altres. Això vol dir, que la font per poder prosseguir rajant, té un obstacle. I aquest obstacle és la por, l’autoprotecció. Cal preguntar-se, ¿per què és que tinc por de la nit, a les persones desconegudes, a les persones que viuen amb nosaltres? És perquè no estimem, a la vida i el que succeeix en ella.

   És veritat, que, si no som vulnerables, seríem tirans. Perquè, sense ser vulnerables, un no pot cedir, dialogar, investigar. Ajuntar-se amb les persones, siguin qui siguin. És a dir, ser sensible, vulnerable, fràgils, és obrir-nos a la totalitat de la vida. Els campions del que sigui, sempre volen guanyar. Aquesta és la seva bogeria. Doncs, per guanyar, són capaços de fer la guerra. Per no perdre, els campions, els que guanyen sempre, no han de tenir empatia, ni ser veritablement amistosos. Els campions, haurien d’estar en el mateix nivell que els que perden. Doncs, sense els que perden, ells no serien campions. Per això, el campió sense un que perdi, no ho pot ser. La societat, és igual. I per això, els esportistes, totes les competicions, es basen en enaltir un i menysprear, posar a un costat a què perd. I això, és una fàbrica de desordre, confusió. Aquesta que hi ha per tot arreu, vagi on un vagi.

   Podem tenir una idea de com ha de ser l’amor? És a dir, tenir una imatge, una opinió subjectiva de com és l’amor. Això pot ser i no pot ser. Perquè, l’amor és el no-res. Si no hi ha res en la ment, si no està buida, l’amor no podrà ser. Per això, sense llibertat, que és amor. Res té sentit. Perquè, la llibertat ens obre al desconegut. Que és el nou, el no vist, ni imaginat. El que no es pot, i si es pot, opinar, parlar-ne. Sempre morint a cada instant, a tot el que està esdevenint. Per això, les persones que veuen aquestes maneres, han de ser molt sensibles, intel·ligents, obertes. Doncs aquesta llibertat, aquest amor, passa per les contradiccions. I tot el que, les persones som capaços de fer. Perquè, la llibertat, no-res, l’amor, fa que la compassió actuï amb tot el que fan les persones.

   Llavors, com quedem? Quan jo perdo l’atenció, sóc dolent, tu dius que no et vull ni valoro. Ara, tu has perdut l’atenció, per això és que ets exactament igual que jo.

   Però com hi ha la compassió, un no ha de pressionar, forçar a la persona que ha perdut l’atenció, està distret. Perquè això, és una vulnerabilitat. I sense ser vulnerables, l’amor no pot ser.

   T’estimo, siguis com siguis.

   Parlar de bo i dolent, ¿no és una superficialitat? Doncs, l’amor tot ho abasta, engloba, ho uneix. Quan plou afavoreix molt; però, també desafavoreix molt. Acabo de regar un test, en un dia de molta calor, on a la seva terra hi ha formigues. S’han molestat, però la planta s’ha reviscut amb l’aigua.

   Això que dius, «si no ens quedem en el que és, sempre estarem fragmentats’, també ho podrien haver dit els que veien les conseqüències, cada vegada que s’inventava alguna cosa nova. Però, el que un ho digui, no canvia el fet que som destructius. Quan algú va inventar la pesca amb xarxa o amb canya, un cop es va usar, podem creure que ells podien renunciar a aquest invent? O les medicines, els fàrmacs, que poden curen i allarguen la vida?

   Vull dir amb això, que la vida té la seva dinàmica, la seva acció implacable. És com un cotxe, que el vam comprar nou. Però amb el temps, es va gastant, deteriorant. I fem el que fem, es va a deteriorar, acabar trencant, tornant-se inservible. ¿Pot passar això mateix a la terra, que és el nostre vehicle, la nostra casa, per poder viure? La vida és així. Tot el que és, està sotmès al canvi, al creixement, a la deterioració, mutant, a la destrucció. I això, és el que és, la realitat.

   Un castell, una gran mansió, una casa, per molt que la cuidem, si vivim en ella, la anem a deteriorar. I en això, també participen els animals. Doncs, si una espècie, es desenvolupa i imposa a les altres, el medi en què viu, es deteriora. I aquí, és on té sentit la vida, la natura com actua. Ja que, quan es reprodueixen en excés els conills, o els senglars, van deteriorar el lloc on viuen. I llavors com té el seu depredador, aquest actua per regular-ho, equilibrar.

   Ens estem comunicant? Però, és clar assumir tot això, vol dir primer veure-ho; i després, viure-ho acceptant en les nostres vides tot això. Així que, el que és, la realitat, ens mostra una solució. Però que necessita, al posar-se en acció, una altra solució. És el mateix que quan hem de prendre medicines, que és una solució per a un problema. Però, el fet de prendre-les, genera un altre problema que són els efectes negatius que tenen tot medicament. Pel que, cal regular-ho, si és que això és possible. I això és la vida, veure tot el que succeeix en realitat i respondre-hi.

   http://www.tsegarra.com

   Twitter: https://twitter.com/mussol

   On és la democràcia? Amb els hereus del passat pot hi haure democràcia?

   ENTREVISTA

   Jordi Ros i Eduard Garzón, investigats en l’operació contra els CDR: «La Fiscalia sap des del 23-S que no hi ha res»

   Els dos CDR, empresonats més de tres mesos, denuncien maltractaments de la Guàrdia Civil i asseguren que són víctimes d’un procés repressiu per fer «por» i desactivar l’independentisme

   per Bernat Surroca / Andreu Merino , Sabadell, 4 de juliol de 2020 a les 22:00 | VilaWeb

   Jordi Ros i Eduard Garzón | Juanma Peláez

   El 23 de setembre del 2019 la Guàrdia Civil irrompia a casa de nou membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) en el marc de l’operació Judes, de presumpte terrorisme. Eduard Garzón i Jordi Ros van ser detinguts, traslladats a l’Audiència Nacional i empresonats preventivament. Van estar tancats gairebé quatre mesos, fins que el jutge va ordenar el seu alliberament, això sí, mantenint els càrrecs de terrorisme, tinença d’explosius i conspiració per fer estralls.

   Ara, expliquen a NacióDigital com han estat per a ells aquests deu mesos, en el marc d’una causa judicial que fins ara no ha pogut acreditar ni tan sols l’existència d’explosius. Ros i Garzón expliquen els detalls de la seva detenció i analitzen el paper de la Fiscalia, els cossos policials i els mitjans de comunicació des de l’inici de l’operació Judes.

   – Llibertat amb càrrecs per a unes persones acusades de terrorisme. Quina lectura en fan?

   – Jordi Ros (J.R): La lectura és que continua la persecució a la gent. Intentar fer por i que la gent desconnecti. Trencar la dissidència i que desaparegui l’independentisme. Volen que baixi tot i que la gent es quedi a casa, però no ho aconseguiran.

   – Eduard Garzón (E.G): Tota la causa és una disbauxa. Un sense-sentit. Hem estat tres mesos a la presó acusats de terrorisme. Després vam poder sortir quan la pròpia Guàrdia Civil va reconèixer que no havien trobat res. És un despropòsit.

   – Què va passar el matí del 23 de setembre de 2019?

   – E.G: Cadascú explicarà la seva experiència personal. Jo estava sol a casa, per sort les meves filles no hi eren. Des del primer moment vaig veure que era una operació política, de repressió de l’Estat. Van llançar la porta a terra, vaig patir una violència i agressions importants, i el trasllat a Madrid no va ser fàcil. A les deu del matí, la Guàrdia Civil ja s’havia adonat que no havien trobat absolutament res, però tot i així vam anar a Madrid. Al cap de tres o quatre dies vam fer la parafernàlia de la vista a l’Audiència Nacional i vam estar tres mesos a la presó, acusats de tinença d’explosius quan la Guàrdia Civil ja sabia des del dia 23 que no havia trobat res. Tot plegat estava predeterminat des de dies abans: va ser una operació d’Estat abans de la sentència dels presos polítics. Una operació repressiva per fer por i que la gent no sortís al carrer per protestar contra la sentència.

   – J. R: Jo estava arreglant el pis perquè havia tingut un accident a la cuina. Se m’havia cremat una olla, i això ho van fer servir de pretext per dir que cremava explosius. Això no és cert, tenia l’olla al foc i se’m va cremar. En aquells moment estava a casa del meu germà. Noto un so i de seguida tinc una pistola apuntant-me al cap. Això dura uns 15 segons. Després em posen la pistola a un metre de distància i veig tres persones arribant amb fusells d’assalt. El meu germà és al passadís. Em donen un full conforme hi ha una ordre de registre, no em deixen parlar amb cap advocat ni parlar pel mòbil. Entra la secretària judicial i comença a fer partes. L’ordre deia que s’havia d’escorcollar la casa dels meus pares, però quan jo hi arribo ja han tirat la porta a terra.

   Jordi Ros, sobre el trasllat a Madrid: «Em van coaccionar. Em van dir que si no cooperava detindrien la meva companya, la portarien a la cel·la del costat i la sentiria»

   La casa dels meus pares és gran i hi ha moltes coses, però no hi havia res que pogués servir pel que ells buscaven. Vam anar habitació per habitació i jo encara tenia els llibres de física i química de COU de 1992. Em van preguntar per què ho tenia. La casa va quedar feta una merda. Va ser un robatori a la cara. Es van emportar teles, ordinadors, discs durs… Encara no ho han tornat. Després vam anar a casa del meu germà, que té brots esquizofrènics i ells ho sabien, i li van provocar un brot. Li van dir al meu germà que digués què era seu i què era meu, perquè sinó el detindrien, i jo vaig dir que tot era meu. A casa meva no hi van trobar res, només algun adhesiu dels CDR i una urna de l’1-O que van robar. Els escorcolls van durar des de les sis del matí fins a les deu del vespre.

   – Com va ser el trasllat a Madrid?

   – J.R: El trasllat a Madrid és molt bèstia. Em va coaccionar. La meva companya venia des d’Eivissa i em van ensenyar una fotografia seva agafant l’avió. Em van dir que si no cooperava la detindrien, que la posarien a la cel·la del costat i que la sentiria. Em van amenaçar amb involucrar la meva família. Em van fer tortura psicològica. Durant el trasllat a Madrid van parar dues vegades, anava encaputxat i emmanillat. Anaven intercanviant els policies, ho sabia perquè anava canviant la persona qui ens feia les preguntes. Hi ha la figura del policia bo i el policia dolent. Em deien «eres un soldado y habéis perdido porque os hemos pillado». Quan et diuen que ets un soldat, et posen al seu nivell. I llavors entra també l’empatia amb l’enemic. Hi ha el policia bo i el policia dolent, intenten coaccionar-te de totes les maneres. Canviaven de tema molt ràpid, parlaven de diverses persones, ensenyaven vídeos… Intentaven descentrar-me.

   Jordi Ros i Eduard Garzón. Foto: Juanma Peláez

   Van haver-hi dues visites a un centre sanitari: una al CAP de Sant Andreu de la Barca i l’altra al CAP de Madrid. A Madrid calculo que devien ser les quatre de la matinada. La noia del CAP era d’origen cubà i estava molt nerviosa. Li vaig dir que no passava res. Els policies no es van identificar com a agents de la Guàrdia Civil.

   Eduard Garzón: «Durant el trasllat a Madrid em feien comentaris com ara ‘tu conoces Intxaurrondo no? Pues ahí se te va a quitar la tontería'»

   – E.G: L’escorcoll es va fer sense advocats. Vaig trigar 48 hores a veure la meva advocada. L’escorcoll va començar quan va arribar la secretària judicial, però abans ja havien començat a mirar ordinadors i mòbils, i tenien tot el pis ocupat. De casa meva es van endur una senyera, dues samarretes dels CDR, un ordinador i un disc dur amb les fotos familiars de les meves filles dels últims 25 anys. Difícilment m’ho tornaran. En el meu cas, el trasllat va ser complicat. Jo estava encaputxat i emmanillat. Van haver-hi situacions de pressió. No em feien mal físicament, però feien comentaris com ara «ahora pararemos en un descampado y hablaremos del Gobierno o tu conoces Intxaurrondo no? Pues ahí se te va a quitar la tontería».

   Heu de pensar que les acusacions de terrorisme, tot i que sigui una farsa, no són qualsevol cosa. T’estan dient que ets un assassí, que estàs planificant armes, explosius… Això no és qualsevol cosa. Ja sabeu la filtració del sumari i tot el que es va dir. Tot és mentida. Se sap que és mentida, però continua la causa per terrorisme. Això no és propi d’un país democràtic.

   – I per què vostès? Per què no s’arresten altres membres dels CDR o altres independentistes?

   – E.G: No ho sabem. En el grup de companys empresonats n’hi ha que no coneixia, altres que feia més de dos anys que no els veia. No teníem relació ni érem un grup afectiu. Tot és una farsa. Per què? Si han fet el seguiment de mòbils, hauran vist que jo he estat a Estrasburg, a Brussel·les… A tot arreu on he pogut fent manifestacions pacífiques. Tothom coneix els CDR, les seves assemblees són públiques. No calen 500 guàrdies civils, infiltrats, agents secrets… Tot plegat és una operació política i repressiva abans de la sentència de l’1-O. I ens han agafat a nosaltres igual que podrien haver agafat qualsevol altra companya.

   Jordi Ros: «Quan declaro faig una inculpació. M’ho carrego tot. Dic «sí» a tot el que em diuen, després de dies de molta pressió»

   – J.R: Primer van anar a buscar Òmnium, després l’ANC i els partits polítics. I ara els CDR. Perquè tingui transcendència, encara que no tinguin proves, se’ls acusa de terrorisme. Per què? El motiu és fàcil. Si organitzes talls de carreteres, és fàcil dir «aquests van més forts» i és fàcil incloure la paraula terrorisme.

   – Com va ser la declaració? Vostè, Jordi Ros va fer referència a «veure si podia fer explosius».

   – J.R: Quan declaro faig una inculpació. M’ho carrego tot. Dic «sí» a tot el que em diuen, després de dies de molta pressió. Em deien que jo era l’enginyer d’explosius, que en sabia molt de química… Et fan pujar l’autoestima i acabes dient barbaritats o demostres els teus coneixements sobre alguna matèria determinada. No soc un expert en fer explosius, és impossible. Vaig declarar sota una pressió extrema, probablement sota els efectes de drogues del tipus que fan servir els violadors. Penseu que a un pres li han de fer una prova de sang quan arriba a la presó, i a mi me la van fer dos mesos després d’entrar-hi. Jo tenia molt mal de cap, a la part occipital. A més, em fan tortures psicològiques. Física no, perquè el jutge ho hauria vist.

   – Vostè [Jordi Ros], juntament amb Ferran Jolis, són els únics que declaren amb advocat d’ofici.

   – J.R: Ens coaccionen perquè agafem un advocat d’ofici i la declaració queda com allò que volen sentir. No em deixen escollir advocat i trigo tres setmanes a tenir la defensa que vull. A més, l’advocada d’ofici va entrar amb una bossa amb la bandera espanyola. No em venia a defensar, sinó a buscar una declaració que beneficiés l’acusació.

   Jordi Ros i Eduard Garzón en l’entrevista amb NacióDigital. Foto: Juanma Peláez

   – En què es basa la Fiscalia per dir que tenien explosius per cometre atemptats terroristes?

   – E.G: Tot el procés legal s’explica per la manca de garanties. Nosaltres vam estar tres mesos a presó i vam sortir en llibertat quan un segon jutge, gràcies a un recurs de la nostra defensa d’Alerta Solidària, va preguntar a la Guàrdia Civil si realment hi havia explosius, i van dir que no. Aleshores vam sortir en llibertat. La Fiscalia sap des del 23 de setembre que no hi ha res i si encara manté l’acusació és per un procés repressiu, per mantenir una pel·lícula inventada.

   Eduard Garzón: «Realment no hi ha res. Estem en llibertat. Vosaltres penseu que un terrorista que fabrica armes i explosius ha d’estar al carrer?»

   – El sumari de l’operació Judes diu que formen part de l’Equip de Resposta Tàctica. Vostès van sentir aquest nom per primera vegada quan els van interrogar?

   – E.G: Nosaltres no teníem cap mena de relació. Jo no coneixia dos companys i a altres dos feia dos anys que no els veia. Aquests dos últims que dic van deixar d’anar a manifestacions per raons personals o familiars i a pertànyer al CDR del seu poble des de feia més de dos anys. No hi ha una relació comuna entre els set empresonats. Aquest ERT jo no sé de què va. Penseu que no hi ha un sentit.

   Si estiguéssim en un veritable estat democràtic, qualsevol investigació de la policia tindria un sentit. Però veritablement no hi ha res. Estem en llibertat. Vosaltres penseu que un terrorista que fabrica armes i explosius ha d’estar al carrer? O com el David i la Clara [dos detinguts el 23 de setembre que no van passar a disposició judicial fins al passat 30 de juliol], que deu mesos després que entressin amb violència a casa seva, estiguin a la mateixa casa, amb la mateixa feina i fent de tot? Això és el que faria un terrorista? Això és un sense sentit. No s’ha de trobar una lògica a la investigació legal de la Guàrdia Civil i la Fiscalia. És gros però és així. No estem vivint en un país democràtic, encara estem vivint la dictadura de Franco. Avui en dia, la justícia i la Fiscalia s’assemblen més a la Santa Inquisició que no a una entitat d’Estat, que ha de defensar la llibertat d’expressió i el dret a mobilitzar-se.

   – El sumari parla de l’existència de precursors d’explosius. Com definirien vosaltres el que van trobar a casa seva?

   – E.G: A mi m’agradaria portar aquí el sumari que s’ha filtrat. Agafen una conversa d’un mòbil al juliol i la resposta és de tres mesos abans. El que passa és que si ara entrem en aquests detalls, això va en contra de la nostra defensa. Quan arribi el moment ja farem tot el que sigui necessari, però el cas caurà pel seu patetisme i la seva mentida. Sobre els precursors, únicament: segurament estem parlant d’un company que treballa amb aires condicionats i a casa seva portava material de feina. De casa meva es van emportar una llauna de pintura i em van preguntar per què la tenia. Doncs per pintar! Us ho prometo.

   – Com van ser els mesos que van passar a la presó?

   – J.R: Quan entres a la presó, t’alliberes perquè véns de moments molt durs i de coacció de la policia. Depèn molt del caràcter de cadascú. Jo vaig estar 110 dies en aïllament, sense tenir pràcticament relació amb cap pres –la qual cosa m’hauria ajudat- i no pots fer cap tipus de taller, per exemple. Pel que fa a la relació amb els funcionaris, n’hi ha que són bones persones, d’altres no. Un em va dir que jo m’hi podriria a la presó. El que has de fer és ignorar-ho. D’altres són bones persones i t’ajuden amb tot el que poden. Quan sortíem de la cel·la ho fèiem en un pati en el qual podies fer un màxim de 21 passos amunt i avall. Demanaves parxís, escacs però sempre es retardava, mai arribava… Havies d’insistir molt en tot. Per sortir al pati cada dia havies de passar un control de metalls.

   Eduard Garzón: «Vam comprovar la impunitat de la plaqueta i la pistola: la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i els funcionaris de presons poden fer qualsevol cosa amb tu»

   – E.G.: Vam estar quatre dies en un mòdul d’ingrés i allà vam comprovar que amb la impunitat de la plaqueta i la pistola, la Guàrdia Civil, la policia nacional espanyola i els funcionaris de presons podien fer qualsevol cosa amb tu. Ells gaudien d’aquest poder que tenien sobre tu. Abans de distribuir-nos a cadascú en un mòdul diferent vam estar quatre dies al d’ingrés. El tracte era aberrant, d’un menyspreu total, i era pel fet de ser presos catalans. En aquests quatre dies vam estar per parelles, poden sortir una estona al matí al pati, on feia fred i hi havia unes condicions de neteja lamentables. El company que estava amb mi necessitava una medicació per la seva malaltia i el segon dia no li van donar. Es va perdre o se’n van oblidar, no ho sé. Ell va passar tot el dia amb dolors i demanava la medicació als funcionaris. Dins la cel·la teníem un timbre per cridar-los. Quan va picar per segona vegada van venir dos funcionaris amb guants i una porra extensible. Si jo no m’arribo a posar al mig, no sé que hauria pasat. Ell estava demanant, plorant de dolor. Li deien que allò era una presó. Que si li portaven la medicina, bé. I si no, és el que hi havia. Aquest era el tracte. Després, quan arribes al nou mòdul, no és un funcionari qui t’explica els horaris o el funcionament. Et deixen allà i t’espaviles. Això és el normal, per nosaltres i per tothom.

   Jordi Ros i Eduard Garzón. Foto: Juanma Peláez

   – Els fa por tornar a entrar a la presó?

   – J.R.: Por, no. Jo abans penava que abans d’entrar a la presó em suïcidaria, però en realitat et vas adaptant. Sí que costaria tornar-hi a entrar ara, perquè seria fer un reset i tornar a començar. Seria dur a nivell emocional i si hi hagués una condemna llarga seria complicat. Però jo visc per la llibertat del meu país i si haig d’anar a la presó, doncs hi aniré. No em fa res amagar-ho. Jo soc independentista, no soc espanyol ni ho seré mai. No em canviaran. Això és molt personal i cadascú gestionarà com podrà les seves emocions.

   Jordi Ros: «Exili? Tu marxes, però la família es queda. I reben visites, seguiments… Fan agafar-los por»

   – E.G.: Jo recordo que fins 48 hores després del 23 de setembre no vaig poder veure l’Eva Pous, advocada d’Alerta Solidària. Va ser el primer moment de revifar, i a partir de llavors cap amunt. Ella de seguida em va explicar el suport que rebíem de tot el país. Quan vam sortir i vam veure les imatges de les manifestacions de suport i vaig conèixer el grup de suport, les cartes rebudes… T’adonaves que t’havien fet protagonista d’aquesta situació. Evidentment no vols estar dins la presó, però jo això ho guardaré com un tresor tota la vida. Jo he estat dins la presó amb tot l’orgull de defensar una causa sobirana i democràtica que vol la ciutadania de Catalunya. Que em posin a la presó. I què?

   – Entenem que no contemplen l’opció de l’exili?

   – E.G.: L’exili és complicat i a hores d’ara jo penso que faria una millor defensa de la nostra causa aquí. Però això és molt personal.

   – J.R.: Amb l’exili passa que tu marxes, però la família es queda. I la família rep visites, seguiments… Fan agafar por a la família. A la família, als amics, als coneguts… I és complicat. L’exili és també una forma de denunciar que l’estat espanyol vulnera sistemàticament els drets i llibertats,

   – E.G.: Amb tot, nosaltres no pensem que entrarem a la presó, perquè no hem fet res. Però evidentment, amb aquesta manca de garanties, pot passar qualsevol cosa.

   – J.R.: L’ONU ja ha renyat l’Estat pel respecte que es té a Espanya pels drets humans.

   – Com ha canviat la seva vida des que van ser posats en llibertat? Han continuat participant dels CDR o altres organitzacions polítiques?

   – J.R.: Òbviament no hem continuat anant a reunions CDR perquè a altres companys no els passi el mateix que a nosaltres. Estàs perseguit, vigilat i controla. Malgrat estimes els companys, els deixes de veure perquè no els emprenyin a ells. Aquesta és la llibertat de reunió i associació que hi ha a l’estat espanyol.

   Jordi Ros: «Goebbels deia que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat, i això passa a l’estat espanyol»

   -E.G.: Jo, si no he pogut anar a qualsevol lloc, és perquè hem estat en confinament. A mi m’han convidat a actes a tot el país per explicar la nostra causa. Per què no hi puc anar? M’han convidat a anar a la convocatòria de suport a Pablo Hásel. Per què no hi puc anar?

   Jordi Ros i Eduard Garzón. Foto: Juanma Peláez

   – En l’Operació Judes, els mitjans de comunicació han desenvolupat un paper protagonista. S’han publicat coses que han caigut pel seu propi pes i no s’ha rectificat. Com valoren el paper dels mitjans?

   – J.R.: Si tu domines els mitjans de comunicació, es converteixen en un poder de l’Estat. Goebbels deia que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat, i això passa a l’estat espanyol. S’informa d’una gran mentida i desmentir-ho costa moltíssim. El primer que es diu, és el que queda. El que volen fer és deshumanitzar-te.

   – E.G.: Ara ho veiem perquè ens ha afectat directament, però els mitjans de comunicació en la curta història de la democràcia espanyola no s’identifiquen per fer un periodisme lliure i obert.

   – Què en pensen de la reacció de l’independentisme a l’operació Judes, i també de la resta de forces polítiques?

   -E.G.: Hem tingut un suport total de tots els partits, entitats i estaments socials. Hem sentit que ens han fet costat completament i això ens ha fet més forts i determinats al sortir de la presó. Situacions concretes d’algú o d’algun partit determinat? Ha pogut passar però no és important. Jo soc de Cerdanyola i l’important per mi ha estat el suport de les companyes d’ERC, JxCt, la CUP, l’ANC… De Cerdanyola i de tot arreu. El nostre cas, sortosament, s’ha fet famós i això comporta un suport i una importància que malauradament no tenen altres causes repressives.

   – J.R.: Subscric totalment el que diu ell. A més, s’ha internacionalitzat. A la presó vaig rebre cartes de Finlàndia i Nova Zelanda. La nostra detenció ha potenciat encara més la internacionalització del conflicte de Catalunya amb l’estat espanyol. Tots els partits polítics s’han portat excel·lentment amb nosaltres.

   – En quin punt que es troba el moviment independentista?

   – J.R.: Per mi està més viu que mai. Dubto que hi hagi algun altre país al món que mantingui una lluita sostinguda de més de 300 anys per la seva llibertat. Digues algun país que ho fa. Només n’hi ha un: Catalunya. Traiem dos milions de persones cada Onze de Setembre.

   – E.G.: No conec ningú que havent estat independentista ara no ho sigui. La unitat mai l’hem perdut. Jo demanaria a partits i entitats que facin un esforç, no per una llista unitària, sinó per tancar acords previs i posteriors a eleccions. Els interessos de partits i polítics poden ser legítims, però ara han d’estar en un segon o tercer esglaó. Si no trobem aquesta unitat o confiança, el procés continuarà. En tot cas, potser la gent es cansa i no anirà a votar a algunes eleccions. Però la determinació no defalleix. Si trobem aquesta unitat, perfecte. En tot cas, tothom sap que serà molt més fàcil arribar a la independència amb unitat, no amb aquestes picabaralles sense sentit.

5. Que pena que mucha gente todavía este en pleno siglo XXI a vueltas con las derechas y las izquierdas.
   Lo coherente sería ilegalizar el socialismo en toda Europa occidental.

6. Llevo muchas veces preguntándome quien era esta señora, precisamente porque siempre a la derecha la tiene enfilada, ahora me explico todo,la derecha es el origen de todos los males de este país, pero en estos dias de pandemia no la he escuchado levantar nunca la voz y reconocer que el gobierno actual no fue previsor cuando tenia conocimiento de que algo muy gordo se nos venía encima, a cada uno lo suyo, si fueron poco previsores, si han tenido que rectificar sobre la marcha, si han dejado que millares de sanitarios se hayan infectado y lo peor, que hayan muerto cerca de treinta mil españoles, y no reconozca o al menos ponga el dedo en la llaga, significa que se debe a alguien, ese alguien ya sabemos quien es,seguramente llegará a tener algún otro cargo mejor que el que tiene, porque como analista política, me merece credibilidad, y menos hablar de Gabilondo que sabe mucho de Kant y Descartes, faltaría más que un catedrático de metafísica no conociera la historia de la filosofía, cosa que esta señora ignora, pues de lo contrario , mediría mejor sus palabras y dejaría hablar a los contertulios a los que ataca sistemáticamente si no piensan como ella. Lo grave es que la lleven a todas las cadenas.

7. Tanto la 13 como Ana Rosa Quintana se devaluan llevando estos contertulios

8. Las veces que la he visto es terriblemente sesgada, no es objetiva, no deja hablar, Y además intenta construir razonamientos con frases que en muchos casos ni vienen a cuento y en otros están totalmente manipuladas.

   Es la típica socialista encumbrada por quien sea y fruto de la filosofía de introducirlos en los medios de comunicación que se compran con dinero público y que sirve de portavoces a esta gente.

   Lamento que estas personas sean las que hoy intentan formar opinión en este país.

   Quiero creer que la gente cada vez tiene más criterio propio.

   Me niego a renunciar a la fe en las personas por muy tozudas e ignorantes que sean.
   Esta señora tiene por supuesto toda una guardia de Corps que la protege en la redes sociales y una prueba es las contestaciones que tienen los comentarios en este mismo entorno.

   Son voceros a sueldo.

   Es lo que hay

9. Sencillamente su mediocridad y imparcialidad brota por sus poros , un comentarista político si es que se le puede decir ,jamás debe tener una inclinación hacia una co edición política por eso destacó su suprema opinión mediocre de la actualidad política

10. No puedo con ella. En cuanto la veo en alguna TV, o tertulia de radio, cambio de canal. Es chillona, gritona, y con el típico complejo (es un complejo) de superioridad moral de la izquierda, porque si rascas un poco está a falta de muchos hervores culturalmente hablando. No sé como la invitan a nada cuando hay otras/os socialistas tertulianos que dan mucho juego y no son sectarios, o al menos no lo demuestran. No sé qué enchufe tiene en los medios porque aportar, lo que se dice aportar en tertulias no aporta nada aparte de grititos. Lo mismo le ocurre a Sonsoles Onega, que es un pan sin sal la chica. Lo del «cupo» femenino es una manera de colocar a estas acémilas que nunca habrían conseguido esos puestos por méritos propios y sin enchufes.

11. Vomitiva. El día que participan en la tertulia ella o Luis Arroyo solo hablan ellos.

12. Verónica, mal les pese a algunos personajillos trasnochados y casposillos de la derechita cobarde, es una profesional altamente formada y cualificada que siempre se muestra siempre objetiva, rigurosa y coherente en sus intervenciones.

    Lo que pasa realmente es que la derechita está rabiosa y no soporta el no haberla fichado ellos antes y por eso les ha ido así de mal.

    1. Qué listo eres socialista…..

13. No sé como pueden tener en la tertulia del Casacabel a esta Individua anitdemócrata que dice que se puede reunir con el partido de Torra y con Bildu y no con VOX. Si quieren perder más televidentes sigan llevando a gente tan poco democráta como estos personajes para eso ya están las otras televisiones, no necesitamos más.

14. Esta miembra le va hacer baja la cuota de pantalla a la TRECE por sectaria y roja hace muy buena pareja con Carmelo Encinas. Voy a dejar de ver las tertulias los días que particepen estos rojos.

    1. Totalmente de acuerdo esta chalada junto con Encinas se van a cargar el Cascabel. Son inaguantables.

    2. Espero que tu madre fuera roja y este enterrada en una de las cunetas de tu país, mongolo lee historia de tu país de ……

15. Veronica estudió en la UAB (Universitat Autonoma de Barcelona), que es dirigida por enchufados independentistas (como todo sistema educativo en Cataluña). Asi, cuando pide mas $$ para Cat, ya sabemos de que pié cojea.

16. Esta individua miente más que habla. Aquí dice que su familia es de Huesca pero ella nació en Barcelona, sin embargo yo le he escuchado en varias tertulias que nació en Huesca y emigró a Barcelona con su familia cuando tenía 16 años.
    Al principio parecía medianamente imparcial para luego cambiar y decir bastantes veces, que debemos dar ms dinero del FLA y más inversiones públicas a Cataluña, para así demostrar que queremos a Cataluña. Por lo visto, a esta niña pija no le perece suficiente lo que Cataluña ha sangrado al conjunto de España desde el siglo XIX.
    También exige que se trate al nazi golpista Torra con un respeto que no se merece puesto que sólo sabe insultar a los españoles y mentir sobre España.
    Y ahora está muy contenta de haberse conocido porque participa en la tertulia del programa de Ana Rosa Quintana en T5, junto a ese «gran demócrata» de extrema izquierda que es Juan Carlos Monedero…

17. Esta individua empezó a hacerse conocida presentando una cara muy falsa, pero poco a poco se descubrió como es. Recuerdo intervenciones de ella pidiendo, rogando muchas más inversiones para Cataluña, suplicando más dinero del FLA para Cataluña (perjudicando al resto de CC.AA., pero eso a los catalanes no les importa nada), exigiendo que se trate con el máximo respeto, (yo más bien diría que nos arrodillemos y rindamos vasallaje al nazi golpista Torra); eso le ha costado más de una discusión con el periodista del diario «El Mundo»… Y las razones de Fumanal siempre han patéticas, he aquí: los españoles debemos demostrar que queremos a los catalanes y a Cataluña y no queremos que se vayan pero sí que nos sangren, como por otra parte han hecho siempre. Voy a terminar: esta mujer es muy falsa; aquí se dice que nació en Barcelona, pero yo le he escuchado varias veces que se sentía catalana de adopción porque aunque nació en la provincia de Huesca fue a vivir en Cataluña con su familia cuando tenía 16 años… ¿Qué podemos creerle si hasta da versiones diferentes sobre su lugar de nacimiento? Esta es la típica paleta acomplejada. Perdón, he dicho que ya acababa con ella pero quiero decir un última cosa: ahora está encantada, participa en la tertulia del programa de Ana Rosa Quintana junto a ese hiperdemócrata, cómplice de dictaduras caribeñas y dictaduras teocráticas que es… ¡Juan Carlos Monedero! Sí, uno de los fundadores de ese partido totalitario, liberticida, enemigo de la democracia, ese partido de extrema izquierda, corrupto y putrefacto llamado «Podemos»

    1. La mala educación que se deduce de tus comentarios y el sesgo derechista xenófobo contra los «contrarios» invalidan todo lo que dices porque desprecias la verdad y sale tu homofobia militante

18. Pésima contertulia y con nula preparación, no sé qué le ven.

19. Esta individua no puede estar de tertuliana en la cadena 13.

20. Jamas podre saber si sus opiniones ,son por su saber critico, o porque su sectarismo evidente contra la derecha, y su sentido lógico, obnubilado por su apoyo a la izquierda socialista, le hacen perder toda la ecuanimidad que en política es necesario para ser creída.Sinceramente ,veo demasiado sectarismo para tener en cuenta su opinión política.Actualmente, me preocupa su postura en el independentismo catalán, por su condición de catalana, y debido a su unión con la izquierda socialista de Sanchez, y su traición al conjunto de España .

    1. Se nota que tu opinión sobre ellla es altamente sesgada y totalmente condicionada a que debes ser de derechas

    2. Estoy absolutamente de acuerdo con el comentario. Opino exactamente igual. Es descaradamente pro Sánchez del que sigue siendo consultora de temas políticos

Los comentarios están cerrados.